Las mentiras se pescan como peces en un estanque, y en las plazas y lonjas se venden. Cogí número pero no es esperar lo que me toca; quizá sea vivir, no sé si una cuenta atrás hacia una victoria o un futuro incierto, no te miento, por si creías que la vida era color de rosa.
Jamás me impresionaron las leyendas que de tus piernas se contaban, no fui el más valiente ni el más sincero. Quizás amor, quizás amado, pero siempre alejado de toda realidad, de verdades inciertas, de canciones inconexas que escucho en tu salón.
Tú dirás que jamás he mirado nada más que el sol, y arrepentido, te digo, acostado en el pasillo, que lo único que recuerdo es tu reflejo, y desnuda, frente al espejo, amor.
Y cuando te maquillas, paloma, eres prisionera de verdades que te matan, miradas que te envenenan, besos que te nublan la mirada…
Català
Les mentides es pesquen com peixos en un estany, i en les places i llotges es venen. Vaig agafar número però no és esperar el que em toca; potser és viure, no sé si un compte enrere envers una victòria o un futur incert, no et menteixo, per si creies que la vida era color de rosa.
Mai em van impressionar les llegendes que de les teves cames s’explicaven, no vaig ser el més valent ni el més sincer. Potser amor, potser estimat, però sempre allunyat de tota realitat, de veritats incertes, de cançons inconnexes que escolto en el teu saló.
Tu diràs que mai he mirat res més que el sol, i penedit, et dic, ajagut al corredor, que l’únic que recordo és el teu reflex, i nua, davant l’espill, amor.
I quan et maquilles, paloma, ets presonera de veritats que et maten, mirades que et enverinen, petons que et ennuvolen la mirada…